La filla dels vents

Ningú vol jugar amb la filla dels vents.
A prop del cim del turó, en la part de ponent del jardí, s’alcen, com soldats vigilants, dotze palmeres en dues fileres. En la última, la que es troba més a prop del penya-segat i més lluny de la vella, bella i petita mansió colonial, es pot veure un petit niu on jeu la filla dels vents.
Sobre un llit de branquillons dorm tranqui-la, esperant l’alba, aliena a les festes, a les músiques i a les veus que arriben, apaivagades per la distància i les copes de les palmeres, des de les voreres de la piscina.

L’amo de la casa, tot i tenir convidats aquesta nit, ha deixat discretament els seus hostes, i, en silenci, ha caminat fins el peu de la palmera,

Els seus ulls, experts i curiosos, han vist com la mà de la filla dels vents penjava fora del niu tot confessant una extrema relaxació i confiança en l’entorn.

L’amo, el pare, ha plorat per la solitud de la filla.
Ella, ignorant i feliç, dorm.